No-ficció

Anna Murià, una clàssica moderna indiscutible, va recórrer gairebé sencer el tumultuós segle xx, i en va ser testimoni i protagonista privilegiada amb la seva fabulosa capacitat d'observació i anàlisi. Va fer contribucions eminents a tots els gèneres que va conrear, des del relat i la novella fins a les memòries, la crítica o la traducció literària. Afortunadament, en els últims temps estem assistint a un autèntic «revival» d'interès per l'obra de Murià, gràcies a les noves lleves lectores desacomplexades i encuriosides, reforçades pels efectes positius del feminisme literari. A Anna Murià, viure, escriure, Quirze Grifell recupera unes llargues converses amb l'escriptora i dona forma a un document amb un elevat valor testimonial. Amb les seves paraules, construeix un matisat retrat biogràfic que va més enllà de la crònica personal i que permet conèixer «les tres vides d'Anna Murià»: a Barcelona abans i durant la guerra, amb Agustí Bartra a l'exili i de nou a Catalunya, i finalment la que va viure en absència de la seva parella. «Aquest llibre és una peça clau per aclarir la trajectòria vital i literària d'una de les grans figures de les lletres catalanes del segle xx».

Per què Vladímir Putin va decidir envair Ucraïna el 24 de febrer de 2022? Per què va anomenar l'ofensiva «operació especial militar»? Per què es van alçar els ucraïnesos contra l'exèrcit rus, amb el president Volodímir Zelenski desafiant l'imperi agressor en mànigues de camisa? Quines històries justifiquen la mobilització militar més poderosa a Europa després de la Segona Guerra Mundial? Com es pot explicar l'acumulació d'un enorme arsenal d'odi a Rússia contra Kíiv? I què poden dir i fer els previsibles aliats de cada bàndol sobre una invasió tan inaudita? La crònica-assaig Ucraïna, la guerra pel relat identifica, registra i documenta els actors i els episodis principals en la lluita per l'establiment de les narratives de legitimació o deslegitimació de la invasió russa d'Ucraïna. El teòric de la comunicació Josep Gifreu examina de forma sumària el paper del periodisme, els mitjans informatius i les xarxes socials en quatre fronts d'intervenció: el de la Rússia de Putin, el de la Ucraïna de Zelenski, el d'Occident i el de la Xina i l'heterogeni Sud Global. I dona les claus per saber per què un país es rebella contra la submissió i es proclama definitivament sobirà.

A mitjan segle XVI, el reformador Joan Calví governa amb mà de ferro la ciutat de Ginebra. Tot i haver estat perseguit per l'Església catòlica, ara que té les regnes del poder no està disposat a concedir als altres la llibertat religiosa que ell mateix havia exigit a les autoritats papals. En nom de la veritable fe reformada, Calví estableix un règim de terror, vigilant qualsevol moviment dels ciutadans ginebrins. Aquells que s'aparten mínimament de la doctrina són empresonats, exiliats, torturats o fins i tot executats. El punt culminant d'aquest règim és la crema a la foguera de Miquel Servet, condemnat per heretgia. Enmig del silenci general, s'alça una veu que no sembla tenir por de Calví: l'humanista Sebastià Castellio decideix combatre el dictador de Ginebra amb l'única arma que té a l'abast: la paraula. «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home», li transmet al fanàtic reformador. Amb la ploma magistral de Stefan Zweig, els esdeveniments dramàtics de l'època de la Reforma adquireixen una plasticitat inèdita en els llibres d'història. Tanmateix, les reflexions de Zweig superen el marc històric. Quan l'autor escrivia «Castellio contra Calví», la intolerància i la violència ja devastaven Alemanya. Sense esmentar Hitler ni utilitzar una sola vegada la paraula nazisme, l'autor reflecteix, com en un mirall, el rostre desfigurat de totes les dictadures futures. De les figures dels dos adversaris, Castellio i Calví, Zweig en destil·la el contrast etern entre l'humanisme i el fanatisme, la consciència contra la violència.